Espanya també ha de poder protegir l’habitatge dels seus residents

Actualment, dins la Unió Europea, vivim una paradoxa que posa en qüestió el principi d’igualtat entre estats membres. Alguns països, com Dinamarca, tenen dret a limitar la compra d’habitatges per part de ciutadans d’altres països de la Unió, exigint requisits com haver residit prèviament almenys cinc anys al país. Aquesta mesura, perfectament legal dins del marc europeu, es va negociar en el moment d’adhesió i té com a objectiu protegir el mercat local, la cohesió social i evitar l’especulació immobiliària en zones fràgils.

Espanya, en canvi, no disposa de cap excepció semblant. I tot i això, és un dels països que més pateix les conseqüències de la compra massiva d’habitatges per part d’estrangers amb un poder adquisitiu molt superior al de la població local. Les Illes Balears, les Canàries, la Costa del Sol, o el Pirineu català, entre moltes altres zones, estan vivint una situació d’autèntica emergència habitacional: els preus es disparen, l’oferta per a residents desapareix, i cada cop més gent jove es veu forçada a abandonar el seu lloc d’origen perquè no s’ho pot permetre. Mentrestant, milers de pisos i cases acaben convertits en segones residències buides gran part de l’any o en objectes d’especulació.

Aquesta desigualtat legal entre estats membres crea una Europa a dues velocitats. Mentre alguns països tenen eines legals per protegir el seu dret a l’habitatge, altres —com Espanya— veuen com la legislació europea els impedeix reaccionar, fins i tot quan la realitat social ho exigeix. La Unió Europea, que tant parla d’igualtat i solidaritat, ha de reconèixer que no pot continuar tancant els ulls davant aquesta injustícia.

És per això que cal exigir a Brussel·les una via legal perquè Espanya, i qualsevol altre estat que ho necessiti, pugui aplicar mesures de protecció del seu mercat immobiliari. Cal que s’obri la possibilitat de restringir la compra de vivenda en zones tensionades a aquelles persones que no hi resideixin permanentment, sense que això vagi en contra dels principis fonamentals europeus. És perfectament compatible defensar la lliure circulació de persones i capitals, i alhora garantir que les comunitats locals no siguin expulsades del seu propi territori.

Espanya hauria de poder sol·licitar, com ho han fet altres països, una modificació parcial del Tractat de Funcionament de la UE o l’establiment d’una categoria especial per a “zones d’habitatge tensionat”, reconeguda a nivell europeu, que permeti regular les compres d’immobles per part de no residents. Aquestes mesures podrien ser temporals, revisables i justificades per informes tècnics i socials, però han d’estar a disposició de tots els estats membres, no només dels qui ho van negociar fa dècades.

Perquè la lliure circulació de capitals no pot estar per sobre del dret fonamental a tenir un sostre on viure. Si volem una Unió Europea realment justa, cohesionada i solidària, cal que tots els països tinguem les mateixes eines per defensar el benestar de la nostra gent. Ara mateix, no és el cas. I això ha de canviar.